Documentació
Bauçà pòstum
Enguany la literatura catalana ha perdut dos grans escriptors nascuts a les primeries de la dècada de 1940: Miquel Bauçà, del quaranta mateix, i Jesús Moncada, de l'any següent. Tots dos són escriptors de primera línia, creadors de microcosmos magnífics, absolutament recognoscibles en l'estil i en la mirada. Moncada va escollir la recreació literària del seu poble natal, Mequinensa, com a univers artístic. Bauçà, per la seva banda, recollia d'allò que l'envoltava fragments esparsos i contrastats que en la seva darrera època aplegava en forma de diccionari. Miquel Bauçà excel·lí en el vers i en la prosa -una prosa, com la de Foix, alhora efectiva i poètica- i costa, a aquestes alçades, pensar que l'esplèndid prosista de Carrer Marsala (1985) ens deixà com a testament literari algunes de les entrades d'El canvi (1998). D'ençà d'aquesta obra -fonamental per entendre l'univers i la poètica de Bauçà-, Bauçà escrigué diccionaris exclusivament en vers, exclusivament en heptasíl·labs: Els estats de connivència (2001), Els somnis (2003) i aquest Rudiments de saviesa que ara surt a títol pòstum, però que fa temps que estava compromès per part de l'editorial. Resta encara inèdita una altra obra, Certituds immediates, en la qual Bauçà, segons sembla, continuava treballant fins poc abans de la seva mort. Què en sabem, de Bauçà? Però, què sabem de Bauçà? O millor encara, què saben d'ell els qui no l'han llegit? De segur, ben poca cosa: un personatge estrany, un escriptor esquizofrènic que alguns consideraven un geni, un malalt que morí tot sol i que els veïns no se n'adonaren fins a setmanes després. I ben mirat, els que l'hem llegit però no el tractàrem en persona (i han estat pocs els que hi tenien tracte des de feia molts anys) no en sabem gaire més: no ens queda l'escriptor, sinó les seves màscares, que en el cas de Bauçà són múltiples i insòlites. L'últim Bauçà, el posterior a El canvi, no és necessàriament el millor Bauçà, però sí que és l'extrem d'una de les seves ramificacions. Perquè Bauçà és un escriptor que té branques, o millor dit, ramificacions de les seves rels (i aquí els deleuzians hi farien sortir la paraula rizoma: tiges subterrànies enxarxades entre elles). L'abast d'un diccionari és finit (el de les entrades que conté) però il·limitat (el de les seves lectures). El darrer Bauçà ja estava incipient en alguns poemes del primer Bauçà, el d'Una bella història (1962-1985). El primer títol que va donar per bo Bauçà en tenir llest el manuscrit de l'actual Rudiments de saviesa és el de Diari de l'estiu del 2002. D'acord amb el fet que no era un bon títol, però com a subtítol tampoc no estava tan malament (i més si tenim en compte que el gènere dels dietaris torna a estar de moda), sobretot si llegim en alguns versos el plantejament del conjunt com un simple diari: "Això és com un diari / de l'estiu del dos mil dos, / barrejant, però, els dies, / perquè sigui llegidor / i les noies el fullegin". Un diari, sí, però un diari desordenat, com potser tots els que va escriure seguint la disposició alfabètica dels diccionaris. Aquests diccionaris podrien barrejar-se i tindríem el Gran diccionari Bauçà, de la mateixa manera que tenim el Coromines i l'Alcover-Moll. Perquè, com s'han de llegir, els diccionaris? La millor idea és espigolar-ne alguna entrada de tant en tant, quan fa falta. I així, de Bauçà, podrien fer-se'n infinites antologies: un Bauçà per a cada lector, per a cada lectura. Ara mateix us en faré cinc cèntims del meu: Bauçà, en els darrers anys, havia esdevingut un escriptor inabastable, tant per la tessitura com per la diversitat temàtica, i ell mateix ens ho deixà escrit: "He creat el món jo sol. / -No desbarres una mica..., / no ets massa vanitós, / afectat d'intemperància? / -És la simple veritat, / la realitat més crua. / El món existeix perquè / jo l'he fet, en la mesura / que té ganes d'existir / el més simple tallaungles, / Nord-amèrica, els carrers / de l'Eixample, les mamelles / de les zebres, un calaix / i la resta de les coses". Bauçà escrivia per necessitat, una necessitat autoimposada, si es vol, però no menys real: "Faig poemes per encàrrec. / Si en vols un... Serà el millor. / Pots venir l'altra setmana". I per això mateix, en una actitud absolutament moderna, Bauçà no s'està d'ironitzar sobre el seu ofici: "He llegit el teu poema. / És dolent i desolat. / No hi surt una pastora / ajupida amb un gipó / moradenc tirant a nacre. / L'he buscada: no hi és. / És el mínim necessari". En la poesia de Bauçà hi ha espai per a tots i per a tothom. I és aquí, on paradoxalment o no, es nota la vocació democratitzadora d'un escriptor. La poesia, des de fa segles, és cosa d'uns quants -digueu-ne elits o senzillament freakies-, però un poeta -que rarament pot arribar a tothom- pot fer que tothom, totes les classes socials, totes les regions, totes les ètnies, tinguin veu pròpia en els seus versos. Vet aquí una de les grandeses de l'obra de Bauçà: ell, el més misantrop dels escriptors, és també el més democràtic: "No voldria tenir res / que fos meu en exclusiva. / Jo voldria que ço meu / fos de tots. Suposaria / que el nivell de cada humà / fóra altíssim. Aleshores / pensar en la propietat / fóra absurd, innecessari". Per una banda, hi ha moments en què el jo líric se'ns mostra autoritari i tirànic, obertament antipàtic, dogmàtic i antisocial. En d'altres, aquest jo se'n fot d'ell mateix, o senzillament desapareix per donar veu als múltiples personatges que habiten l'obra de Bauçà: personatges anònims o no, rurals o urbans, originals o arquetípics, que habiten aquests versos de la mateixa manera que vianants de tota mena transiten pels carrers d'una gran ciutat: "-Mare, jo vull anar a Hollywood. / -Però aquí hi ha de tot, / filla meva. -Però manquen / els artistes. -I què dius? / N'hi ha mils. -Sense feina, / molt dolents. L'Ajuntament / no els contracta ni per festes. / -De què viuen mentrestant? / -Fumen porros sota els porxos". En la seva darrera època, Bauçà s'abocà a l'escriptura amb una urgència i necessitat insòlita, també -és just dir-ho-, amb un cert abandonament: potser es tracta simplement d'un estil tardà, de l'estil que els queda als que ja han definit formidablement tota una manera de fer. Les repeticions de temes i de trucs són freqüents, i els estirabots, previsibles. Dit això, hi ha en aquest Bauçà moments brillants, vertaderes troballes de la imaginació pura. alguns temes ja tractats Bauçà a Rudiments de saviesa, torna inevitablement a temes ja tractats amb profunditat en la seva obra anterior: l'obsessió pels Estats Units, el destí dels catalans, l'exili voluntari a l'Eixample i la grandesa dels somnis com a activitat humana superior. De tot això Bauçà ja ens n'havia parlat a El canvi, Els estats de connivència i Els somnis, per citar només les obres més properes. En aquest sentit, aquest darrer llibre funciona en certa manera com un annex, que afegeix algunes entrades de darrera hora per a temes ja introduïts i definits prèviament. Alguns dels poemes més bells d'aquest llibre són els dedicats novament, com en el llibre anterior, als somnis: i és que la figura del Bauçà misantrop i antisocial troba en els somnis un espai de llibertat insuperable: "Anar als somnis és com si / em fiqués en un cinema / dels d'antany. Estic segur / que tot hi serà magnífic, sempre nou, engrescador. / La cinematografia / ha perdut i s'ha encongit / fins a esdevenir una sèrie / de la televisió. / Això fa que els somnis siguin / un miracle. Jo no puc / evitar llur encanteri". Bauçà no deixa, en definitiva, de ser el mateix Bauçà de sempre: tossut si cal, ferm en els principis i segur en la dicció. Els temes són variats i recurrents; els versos, mesurats però flexibles. Aquí i allà trobem encerts magnífics, i versos que la condició pòstuma del llibre fa que llegim de manera diferent, com un veritable testament literari d'un dels escriptors més destacats de les darreres dècades: "-Jo tindré una mort digníssima... / N'estic convençut. -Per què? / -M'hi preparo. Temps enrera / no hi pensava: era un boig. / Just ballava amb les bergantes".
Tornar