Documentació
Bauçà, el poeta que predica amb l’Eixample
Tota l’obra de Miquel Bauçà i en especial els seus darrers llibres produeix al lector un efecte d’amplitud torbadora, de gairebé inclemència verbal. No és, doncs, del tot estrany, i menys encara en una literatura com la nostra, la migradesa d’estudis, sobre una obra que es resisteix, que viu de resistir-se’ns, com si estigués escrita des d’una perspectiva externa a la mateixa percepció que, a dia d’avui, els seus lectors en sabem tenir. Com si per més que ens increpi, per més que ens rendeixi i sedueixi, ho fes de tan enfora, que ens depassa pronunciar-nos-hi. Certament, amb una poderosa però indeterminable autoria, “per fina força” —com diria ell mateix—, l’escriptura de Bauçà incorpora un amplíssim atzar, darrere el qual l’autor s’amaga de poder ser abastat. Com si fossin les mateixes coses que s’anessin posant en l’ordre que ell els hi troba. En l’ordre que ell els hi obre amb una mà forta i un braç poderós a mercè d’una escriptura que tot el que té d’escaient ho té d’imprevisible. Un ordre sintàctic en el qual el sentit és progressiu i la incertesa és progressiva, i es freguen l’un a l’altre en el mateix doll de lletra, i s’esmolen i brillen. Tant és així que, en plena lectura, les grans llambregades als flancs del que llegim arriben fins on molts pocs escriptors les han fet arribar. I aquesta experiència és tan viva, tan estranyada i excepcional com si, en llegir, compartíssim la pròpia sorpresa que en té l’autor, el qual, a mig Carrer Marsala, exclama: “No és meravellós d’haver arribat fins aquí? Sí”. No és pas que l’obra publicada de Bauçà sigui una obra gaire extensa, però així i tot en fa la impressió. Bé sigui per condensació i plegament dels materials —cas del Carrer Marsala o d’El vellard / L’escarcellera—, bé sigui pel seu desplegament i per la seva forestal combinatòria —cas d’El canvi i dels altres llibres alfabètics posteriors—. A aquest efecte òptic d’extensió, també hi contribueix un registre de llengua molt dilatat, que combina indiscriminadament expressions genuïnes, arcaiques o de rabiosa actualitat, rases o cultes, generals o localíssimes. Deu ser aquest registre panoràmic de la llengua el que fa que Bauçà s’aturi, de vegades, davant de paraules recòndites, gairebé desvalgudes de no fer-les servir, i els tregui i els doni tota la vida que pot, que el text on les posa sembla ben bé que sorgeixi de i per trobar-los-hi un ús. De fet, aquests textos, a través de l’ús que en fan, acaben definintnos les paraules, a la manera d’aquells exemples que donen els diccionaris on figura una paraula perquè puguin ajudar- nos a explicar el seu valor semàntic o gramatical. En realitat, com si el seu autor ens parlés amagat rere tota una llengua, no costa gaire de trobar, en aquesta obra, diversos atributs de diccionari. No únicament perquè Bauçà, en els seus darrers llibres, d’altra banda tan compendiosos, hagi ordenat les entrades alfabèticament sinó per una convivència prèvia i consubstancial amb els materials d’aquesta llengua. Agafem un text d’Els estats de connivència: “Mira l’arbre amb els rellucs. | Mira com relluu, relluca’ls”. I veurem com, al diccionari Fabra, en una aglomeració semblant al poema de Bauçà, hi ha la paraula ‘Relluc’ (nou rebrot o lluc que treu una planta), i a continuació el verb ‘Rellucar’ en el sentit de rebrotar i el verb ‘Rellucar’ en el sentit de remirar, i després ‘Relluent’ i ‘Relluir’ (resplendir; mostrar-se amb esclat). L’abast alfabètic a banda, també el flux d’escriptura pretén de ser vagarós, general i el més autònom possible. Els llibres són plens de consignes en aquest sentit: “Tot es va component per si mateix, jo ja puc desentendreme’n”, “Hi ha una inèrcia en el parlar”, “I que tot hi col·labori”, etcètera, etcètera. Aquí, del que sembla amagarse l’autor és de decidir. Com si es deixés portar maquinalment, entreabandonat en el mateix ordre que encerta d’escriure. Tot allò que, en definitiva, ha de trobar realitat final en els somnis: la narrativa pura dels somnis. La sobirania paradisíaca dels somnis a mans d’aquell que “dorm professionalment”. I, per al qual, “És als somnis a on surt | el volum de la nostra ànima, (...) | Tots els somnis no són més | que narracions esplèndides, (....) | No perquè vulguin dir res | d’esotèric o culpable. | Són la revelació | de la vastitud de l’ànima | en estat de llibertat” (Els estats de connivència). Sens dubte, aquest aclucament de l’activitat a mans de la narrativa pròpia dels somnis constitueix l’assoliment essencial dels llargs enfilalls d’heptasíl·labs que estiben tota l’obra última de Bauçà. De fet, aquesta forma mètrica s’emporta, gairebé, tota l’obra en vers de l’autor (completament tota a partir dels primers anys vuitanta en què rescriu, en heptasíl·labs, el llibre Una bella història). El martelleig, la palpitació mecànica del conjunt, és extraordinari. Confluent, ressonant, murmuriosíssim, el conjunt heptasil·làbic complet vibra com una gran forma d’oració, com una gran forma percudint en la realitat immediata i en l’espai exterior, enfora i endins de la borniassa que l’adorm, com una gran forma anestèsica i vigilant alhora a mercè dels somnis. En el Llibre del desassossec Fernando Pessoa escriu: “Les coses somniades només tenen el costat d’aquí... No se’n pot veure l’altre costat... No s’hi pot fer un tomb al voltant... El mal de les coses de la vida és que les podem anar mirant per tots els costats... Les coses dels somnis només tenen el costat que en veiem...Tenen una sola cara, com les nostres ànimes”. A Rudiments de saviesa Miquel Bauçà hi afegeix: “La perfecció existeix | són els somnis, que són fora | de la nostra voluntat, | no sotmesos a cap càlcul”. I més enllà: “El meu mètode d’escriure. | Primer escric un vers sencer, | i un altre, fins a trenta. | Fins i tot, poden ser cent. | S’estan calms a la pantalla. | Poso el cap en el coixí | i m’adormo. Després torno | a llegir el primer de tots. | Si aquest me’n diu un altre, | l’hi escric. Si s’esdevé | que no parla, l’abandono”. Així doncs, aquest autor acotxat pels propis somnis, aquest autor entaforat rere de tot de la llengua, aquest autor que sembla que s’amagui de triar, que s’amagui de fer, és el més gran amagat que coneixem. Com sigui que la resistència a un sentit immediat de tota la seva obra i la resistència mediàtica que el propi escriptor va practicar en vida, es reforcen mútuament, exemplars, travades. Fins al punt que no passa un fil de lletra entre l’estil de vida i l’estil d’escriure d’aquest gran amagat que predica amb l’Eixample. I ho fa com un eremita que, d’allà estant, s’adreça a la humanitat —als parisencs, als teutons, als americans, als catalans...—. Una imatge nova d’eremita reclòs a la Tebaide dels blocs de l’Eixample i connectat a la CNN. Un eremita, però també un panoramista, més ensotat que enlairat, però panoramista així i tot. Un guaita panoramista que s’amaga professionalment. Tan professionalment que devem ser davant d’un dels autors que ha aconseguit de contrasignar, de més endins estant i d’una manera més recòndita, aquest món enfollit per la comunicació, per la divulgació, per la publicitat... Per tal com en la seva figura s’apleguen totes les formes d’ocultació: les de la cultura sagrada —l’entenebriment i la reclusió—, les de la cultura agrària —la sembra— i les de la cultura urbana —l’anonimat—. I és per això que dic que predica amb l’Eixample. I és per això que se’ns imposa, el que predica, ple de vigoria, de molt endins estant. Amb un plantejament d’agrarietat, fóra lògic de concloure que la seva obra ens incumbeix, que, en tant que amagada i llavorera, és feina nostra d’ufanar-nos-hi, perquè ella pugui arborar- se i guanyar braç a través nostre. Fins i tot fóra lògic de plantejarnos si una obra amagada en un context tan divulgat, tan exposat i regirat com el present pot arribar a germinar en algú o en algun lloc, o bé està condemnada a moure’s, a engrunar-se i a perdre’s. Però l’obra de Bauçà depassa l’agrarietat, s’endura, practica l’“endurança” i, rebel, capgira lamateixa agrarietat, l’oculta, com si, ara com ara, llevés rel enfora per créixer encara més endintre, més enfonyadament, tal com ho deixa escrit el seu autor a Notes i comentaris: “Triomfant, | dins l’obscuritat, | sembro una planta”. Així.
Tornar