Documentació
Un esmorzar amb Miquel Bauçà
Miquel Bauçà ha mort com havia viscut, i com ell mateix en els seus escrits s’havia imaginat que moriria. A El Canvi eleva la mort solitària a la categoria de concepte i hi dedica tota una entrada: “Morir-se sol: Evidentment, és un tabú, no sé si pertot arreu. A l’Eixample, estic ben convençut que molts vells cònjuges es suporten a causa del terror que els inspira la idea. Per tal d’evitar-lo, fan moltes animalades, fins i tot la pitjor de totes: convertir-se volenterosament en cadàvers vivents, malgrat l’insult diari dels veïns”. I més endavant conclou: “Millor morir-se sol, realment”. Abans que Bauçà se’ns converteixi en mite, convindria evitar els reduccionismes. Bauçà no era ni es considerava un poeta maleït. L’adjectiu maudit és un epítet decimonònic i démodé, que Bauçà hauria qualificat de parisenc i repugnant. Bauçà escrivia per entendre’s a si mateix i per ser comprès: “Un escriptor escriu per als altres, encara que s’hi negui i ho negui, sense tenir una idea clara sobre qui poden ser els altres”, diu a El Canvi. També és erroni reduir Bauçà a un cas patològic. Si hagués estat només un esquizofrènic, segurament ara no estaríem parlant de la seva obra. Tampoc es considerava misantrop: “No menystinc la resta d’homes, car em menystindria a mi”, diu a Els estats de connivència. Fos quina fos la seva condició, Miquel Bauçà fa una obra extraordinària i defineix l’excepcionalitat que pateix en els seus propis termes: “L’excepcionalitat és l’últim recurs que he trobat per explicar el meu cas, ja que no disposo de cap referent o referència on pugui encaixar-m’hi. La meva aparició es va produir en un moment excepcional i en un territori excepcional, en el si d’una tribu no menys singular. (...) Quan dic excepcional vull dir: haver nascut en un moment de canvis pregons i generals”.A continuació podeu llegir una conversa mantinguda amb Bauçà l’any 2001, arran de l’edició d’Els estats de connivència, i transcrita unes hores després d’haver estat amb ell: Miquel Bauçà sol citar-me a les nou del matí al bar Estudiantil de Ronda Universitat. Acostuma a ser tan puntual que mai sóc a temps de convidar-lo a la primera cervesa perquè el cambrer de la terrassa cobra tan bon punt li ha servit la consumició. Bauçà seu, invariablement, a la terrassa, impertorbat pel trànsit bulliciós de la ciutat. Fuma tabac negre. No sabem on viu, ni el seu telèfon, però ens comuniquem a través del seu apartat de correus. Avui fa vent i la terrassa de l’Estudiantil, oberta als quatre vents, no és el lloc més adequat per revisar les galerades d’Els estats de connivència.
Pregunta. ¿Per què em cita sempre al bar Estudiantil?
Resposta. Fa més de quaranta anys que vinc a aquest bar, des que vaig arribar a Barcelona. Des d’aleshores que hi ha els mateixos cambrers i no s’han barallat mai. Em sembla insòlit i admirable. Per això vinc aquí. És un cas únic. Si això passés a Perpinyà aniria cada dia a Perpinyà. ¿Com teniu el llibre?
P. L’edició porta feina. Hi ha coses que no podem decidir tots sols sense consultar-l’hi.
R. Ja et vaig dir que podies eliminar tot el que no s’entengués.
P. També hi ha poemes sencers que apareixen repetits. ¿És voluntari, això?
R. Ja els podeu eliminar. Deu ser un error informàtic.
P. I per què ens hem trobat que totes les conjuncions “i” apareixen en majúscula, “I”.
R. Això és culpa de la indigència d’aquest país. Com que no han traduït el word al català he de fer servir el word anglès.
P. L’altra dificultat és que el llibre fa ara mateix 700 pàgines de galerades, que un cop paginades poden arribar a mil pàgines de versos heptasíl·labs.
R. Ja us vaig dir que ho editéssiu a doble columna, com si fos un missal.
P. Ens agradaria que concedís entrevistes, encara que siguin escrites...
R. Preferiria evitar-ho... però si ha de ser així, no m’enviïs ningú que no s’hagi llegit el llibre.
P. Són gent seriosa: Jordi Puntí, Julià Guillamon, David Castillo... Jo els passaré les galerades i ja veurà com estaran al cas...
R. Millor que no els donis galerades. Espera’t fins que el llibre sigui un fait acompli i aleshores envia’ls un exemplar. Bauçà parla a poc a poc. De tant en tant la conversa s’estanca. La transcripció d’aquest intercanvi es llegeix en tres minuts però correspon a tres-quarts d’hora de conversa.
P. ¿Què vol dir quan parla dels estats de connivència? ¿Què és la connivència per a un senyor com vostè, que no es fa amb ningú, que no es prodiga en societat, que no entra en cap mena de joc...?
R. És la connivència que veig en els meus conciutadans cada matí quan surto al carrer. La connivència és el pacte amb l’enemic...
P. ¿És una cosa individual o col·lectiva?
R. Tant pot ser una cosa com l’altra.
P. Jo havia entès que quan parlava de connivència es referia a un estat mental posterior a El Canvi, un estat en què els catalans ens podríem entendre sense haver de dir certes coses... i ara, tal com ho diu, sembla que m’estigui parlant de claudicacions.
R. La claudicació és una submissió voluntària i declarada. La connivència, en canvi, demana la complicitat amb el botxí.
P. Hi ha un conformisme generalitzat...
R. En aquest país hom parteix de la misèria i tot el que ens donin és a més a més. Si jo fos el president de la Generalitat, en lloc de reconstruir el Liceu i fer aquesta carretera de l’eix transversal, hauria pagat el Bill Gates perquè fes el word en català.
P. No em faci riure.
R. Un altre exemple: un dia, ja fa uns mesos, em vaig despertar i em vaig adonar que feia més de vint anys que no anava a Sabadell. Jo havia tingut relació amb en Joan Oliver; ens havíem escrit cartes. Vaig agafar el tren fins a Sabadell i vaig anar a l’Ajuntament a preguntar pel Joan Oliver, que ja feia temps que era mort.Volia parlar amb algú que l’hagués conegut, però a l’Ajuntament no me’n van saber donar raó. Em van dir: “Vagi Rambla avall fins que vegi un edifici a mà esquerra que du el seu nom”.
P. El Casal Pere Quart. És un centre cultural.
R. Això mateix. Hi vaig anar i vaig preguntar si sabien coses de Joan Oliver. La senyoreta que em va atendre em va dir que m’esperés. Vaig estar més d’una hora assegut en un banc, esperant que algú em vingués a dir alguna cosa. Mentre esperava vaig poder sentir una conversa entre una professora de català i una immigrant que parlava castellà. La professora li deia: “Usted no se preocupe que va a aprobar igualmente”. Aleshores vaig entendre tota aquesta fal·làcia de la normalització...
P. Són estats de connivència.
R. Els nostres enemics no ens han entès mai. Els catalans no som avars. L’autèntic avar és aquell que no fa una cosa, que no fa res, per por de no saber què farà un cop feta aquesta cosa. I fa coses trivials per figurar que treballa. N’hi ha molts, d’aquests. Tot el que fem, els catalans, ho fem de debò, per això desconcertem els nostres enemics, que confonen fer amb figurar. I es fan un embolic.
P. A El Canvi diu que els catalans fem puntes de coixí.
R. Cadascú fa la seva labor. El més greu és que pensem que estem fent un treball d’alta enginyeria política. Ho veig per la cara de pasqua que fem tots. És comprensible, perquè mai no ho havíem pogut fer tan ben escarxofats. La llàstima és que sabem que aviat s’acabarà, però ens consola de pensar que ningú no ens castigarà per aquesta malifeta.
P. ¿I Mallorca?
R. Mallorca ha caigut en el provincianisme més absolut. No hi ha res a fer. Tota la culpa és del Jaume Vidal Alcover. Una ratxa d’aire està a punt de fer volar les galerades, però Bauçà posa la mà sobre el tou de papers abans que el vent s’emporti cap full.
P. ¿D’on li ve aquesta mania contra els francesos?
R. Els francesos ens han embrutit amb la novel·la. A París, totes les porteres tenen dues o tres novelles escrites i a punt per publicar.
P. Veig que la novel·la ja no li interessa gens.
R. La novel·la és un gènere decimonònic. Començo a llegir una novel·la i a la quarta pàgina ja sé com acabarà. Als escriptors del segle XIX se’ls pot perdonar perquè aleshores no hi havia serials de televisió. Publicaven els llibres per capítols, en fulletons. Madame Bovary es va publicar així.
P. Havent llegit les seves obres de narrativa, com Carrer Marsala o L’estuari, no em sorprèn aquesta crítica de la novel·la. Vostè no és gaire partidari de trames enrevessades. Des d’El Canvi sembla que només cregui en l’ordre alfabètic, com si fos l’única manera disponible d’ordenar els pensaments.
R. La novel·la és una cosa falsa. Res comparable a l’exactitud dels somnis.
P. D’això ja en parlava molt a El Canvi. ¿Com va l’escriptura d’Els somnis?
R. Els somnis són l’únic que, ara per ara, m’interessa. El somni és un estat mental moltmés revelador que el que puguem viure desperts. Ara mateix estem parlant tu i jo aquí i encara no sé si aquesta conversa és plaent, agradable, o m’estàs tocant els collons. Fins que no somnies, no entens de debò què t’ha passat. El problema és que els somnis no es poden explicar. Tot això de Freud ha estat un desastre. És absurd voler remetre els somnis a un trauma infantil, quan el somni és precisament l’única llibertat que ens queda.
P. A mi em costa recuperar i lligar els somnis que tinc, un cop m’he despertat.
R. Hi ha gent que no ha somniat en sa vida. ¿Com pot somniar un home casat, que es desperta a mitjanit i es troba que té la dona al costat? Per somniar s’han de donar certes condicions. La majoria de teories al voltant dels somnis són disbarats. Encara trigarem molt a entendre tot això. La llàstima és que no es puguin filmar els somnis...
P. ¿Escriu tot el dia, vostè?
R. I també de nit. A vegades em desperto a mitjanit i emposo a escriure.
P. ¿Llegeix algun diari?
R. No llegeixo cap diari, res de res.
P. ¿I la tele?
R. Tampoc.
P. A El Canvi deia que mirava la CNN.
R. D’això ja fa molts anys. Ara miro les televisions alemanyes, que és el que ens ha de venir al damunt...
P. ¿I a Mallorca, encara hi va de tant en tant?
R. No em cal anar-hi per res. En tinc prou amb mirar la televisió alemanya per saber què passa a Mallorca.
Tornar