Documentació
A favor del mite Bauçà
Miquel Bauçà és molt bon escriptor i és literàriament, culturalment i políticament correcte, o sigui, acceptable, llegible, premiable, recomanable i fins i tot vendible, i, a més a més, és això que en diuen mediàtic, pel motiu de ser anacoreta de l'Eixample barceloní i rarot: de fet, i tractat superficialment, una mena d'autista sense gaire interès. Què vol dir, però, ser bon escriptor, escriure bé? Les respostes poden arribar a ser antagòniques. Per tant, bon escriptor, a seques, al capdavall no vol dir res. D'altra banda, una cosa és el diguem-ne mite Bauçà (una mica absurd i una mica justificat, com tots els mites) i una altra llegir un llibre seu sense haver-se posat les ulleres de mitòman. Ara, Empúries ha editat el darrer llibre escrit per Miquel Bauçà, Els estats de connivència, un llarguíssim enfilall de poemes aforístics, ordenats alfabèticament pels títols. El to, la impostació (amb el benentès que a la literatura sempre hi ha impostura), hi és agre, sarcàstic, molt intel·ligent, radicalment misantròpic i amarat d'un humor càustic i d'una moral, no gens ben pensant, de mossèn de pagès que ha renegat la fe i totes les fes. De cap a cap, el llibre -com tots els de Bauçà i com ja hem dit- resulta de molt bon llegir i rellegir (la qual cosa tant pot ser una virtut com un defecte), agradarà aquells qui es complauen en la lucidesa del pessimisme i alliçonarà els optimistes que s'alimenten d'inconsciència vitalista. I, com també hem assenyalat, igual que tots els seus llibres, Els estats de connivència és aconsellable per a tothom, mereix més d'un premi, no ofèn ningú amb dos dits de front i la seva saviesa ancestral no ataca cap valor suprem, ni literari ni extraliterari. Cal repetir-ho: impecable a tots nivells. Malauradament, doncs, llegint Bauçà s'esfuma la llegenda d'un Bauçà conreador del desordre a través de la malaltia mental i a fi de minar l'ordre. Com sempre, el mite és més ric, més suggeridor, que no la realitat de què neix. Per mantenir puixant el mite Bauçà -i fóra bo que s'expandís vigorós- més val privar-se del plaer àcid de llegir cap pàgina seva. I és lògic que sigui així. Darrerament, aquest mític geni que practica l'anacoresi més estricta a l'Eixample, que escriu com si ho fes des d'una feixa de la seva Mallorca pairal, que es lliura a la més desenfrenada glossolàlia (o llenguatge que es presenta en els estats psicopàtics i mediúmics, i en els èxtasis), aquest Bauçà llegenda vivent (que no té res -o té poc- a veure amb els llibres signats amb el nom de Miquel Bauçà) ha respost un qüestionari que li va enviar Julià Guillamon.
I hi acaba les respostes, Bauçà, dient que, en una entrevista, hi devia dir moltes bestieses, perquè veu que aquestes "donen peu al pensament que susciten". És a dir, bestieses que susciten el pensament que susciten, o dit altrament, que donen peu al pensament a què donen peu. Això sí que és apuntar l'ull de l'huracà del desenvolupament dels mites: creixen il·lògicament per autoalimentació davant l'admiració d'altri, la qual així mateix els fa créixer.
PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Per si no ha quedat clar, recapitulem: cal diferenciar el mite Bauçà dels llibres de Bauçà; el mite és més enriquidor -en aquest cas i en tots (i no només en Arthur Cravan i en Antonin Artaud)- que no pas la realitat de què parteix; si algú vol anar contra el mite Bauçà (com va fer en una ocasió Jordi Coca), l'únic que aconseguirà és enfortir-lo; el mite Bauçà hauria de ser considerat patrimoni de la humanitat. La imaginació col·lectiva hauria de contribuir a l'engrandiment del mite Bauçà. Amb la realitat ningú no en tindrà mai prou, en res de res; la ficció també és una realitat; la manca d'incoherència empobreix el món i la vida.
Tornar