Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 28/10/99 per Dolors Miquel
Em va passar que llegia Baudelaire i l’anava traduint, tot aturant-me alguna vegada a consultar el diccionari, quan de sobte em va caure a les mans (és un dir: de fet el vaig agafar jo mateixa de la prestatgeria) el llibre de Miquel Bauçà El crepuscle encén estels. I bé. Allò que em va passar va ser inenarrable: em vaig veure abocada a una penosa recerca de diccionari, perquè gairebé cada poema d’en Bauçà, m’hi obligava. Fins al punt que les paraules que ja conec, usades per en Bauçà, esdevenien desconegudes, en una sensació molt estranya cap a la pròpia llengua, que en semblava ja una altra, com si fos un altre català... Vull dir que em costava més entendre en Bauçà que en Baudelaire. I això no podia ser! ¿Com algú gosava fer-me desconeguda la meva pròpia llengua? Què es creia aquest Bauçà? Anava més o menys per la meitat del llibre i començava a estar empipada i molt empipada amb el tal Bauçà, quan vaig trobar els versets: “Quan arribi el parafrast que s’assegui a la cadira”. I aleshores vaig riure. Perquè jo era la descodificadora, la parafrasta, i estava ben asseguda a la cadira. I tot plegat em va semblar delirant. Talment que parlava de mi, allí, penosament abocada a les multitudinàries entrades del diccionari de la llengua. Doncs bé, aquesta poesia d’en Bauçà, amb l’escull que ell mateix hi posa, em va semblar una de les coses més originals que havia llegit en aquesta vida i més encara quan, passat el primer llarg desconcert, anava descobrint aquest món d’ell, que és el món de l’ara. Poesies on el segle XX feia aquest moviment que tot ell ja té d’enlairar- nos per deixar-nos caure en un estat de desconcert i anodínia absolut. Una cosa així com haver vist una gran cosa que no ens ha deixat més certesa que el plat de sopes etern, i el paisatge de davant de casa. En la seva poesia també hi havia moments de lirisme, altres d’un humor sec i directe... Però per damunt de tot hi planava aquest nihilisme d’anar per casa, nihilisme en espardenyes o en bata de boatiné, nihilisme que es passejava confiat en la seva petitesa mentre algú que tenia un nebot escafandrista li netejava els vidres i ell sospesava si havia de sortir o quedar-se, i resolia que tant li fotia una cosa com l’altra... No era per a res una poesia còmoda que s’emparava en el llenguatge per a amagar la seva falta de contingut. Més aviat usava el recurs contrari. ¿I per què no usar el recurs contrari i amagar un contingut profundíssim en un discurs que s’ha de desxifrar? En definitiva, que vaig acabar ben repapada a la cadira, sabent-me una mica de greu que una poesia tan absolutament actual tin
Tornar