Documentació
Una lletania melancòlica
La llegenda de l’escriptor maleït sempre ha tingut molt prestigi i ha donat molt rendiment, simés no rendiment retòric. Des del famós article de Baudelaire sobre Edgar A. Poe i, és clar, de Verlaine i els seus poetes maudits, el mite de lamaledicció literària és un dels fonaments de les representacions mentals que avui molts es fan dels escriptors. Com que encara hi ha qui creu que el geni creador deriva només del sofriment o de la marginalitat, costa acceptar o legitimar l’existència d’artistes que afronten la vida no pas amb lleugeresa però sí amb una certa joia de viure-la. Es considera que l’escriptor infeliç és més autèntic o més genial, de manera que un escriptor feliç difícilment podrà accedir a la simple categoria de bon escriptor. La malenconia dóna més crèdit literari a aquell autor que no només ha d’afrontar el suposat dolor de la creació sinó que també lluita per superar les dificultats de supervivència bàsica en una societat esdevinguda hostil. Si, a més, l’artista concernit adopta certes estratègies de presentació pública, assumeix una postura d’incomprès, manté actituds provocadores o asocials, frega la follia o el suïcidi, cau en l’acohol o les drogues, aleshores, digui’s François Villon, Arthur Cravan, Jim Morrisson o Michel Houellebecq, tant se val, pot estar segur d’accedir al parnàs gràcies a una llegenda que el legitima. Avui el mite continua viu i s’adapta amb variants als nous temps: l’escriptor maleït, volent ser antimediàtic, acaba tornant-se el més mediàtic de tots. Tot això, naturalment, té poc a veure amb la qualitat literària d’un autor.Més aviat es relaciona amb la sociologia de la literatura i amb les dificultats de reconeixement que troba un escriptor dins de la seva societat, imés en la catalana. El cas de Miquel Bauçà (1940-2004) és, en aquest sentit, paradigmàtic. És un escriptor de primera categoria, amb un món propi, tancat i obsessiu, que constantment interroga el lector. És autor d’obres inclassificables que no es deixen formalitzar sota cap adscripció de gènere. La seva singular mirada sobre l’home i la quotidianitat del final del segle XX s’expressa amb un ús radical del llenguatge, d’una transparència esfereïdora. Però, des de molt aviat, la seva biografia torbadora, plena de rareses i excentricitats, i la seva mort prematura van donar prou material per constituir-se coma mite. És a dir, per omplir certes funcions de l’imaginari literari català destinades a retroalimentar-se i satisfer tant a l’autor com a la literatura que l’acollia. Després d’una carrera poètica fulgurant, que seguia l’estela de Blai Bonet i, en part, de l’anomenat realisme històric, Bauçà va publicar l’any 1985 un llibre en prosa intens, fonamental i irrepetible, Carrer Marsala, que el va donar a conèixer a un públic més ampli. Amb El canvi (1998), va començar la publicació de llibresmés narratius. Van seguir una sèrie de títols, Els estats de connivència (2001), Els somnis (2003) i Rudiments de saviesa (2005), dels quals ara Certituds immediates tanca el cicle. Com els altres llibres, aquesta última obra pòstuma és una mena de diccionari poètic o de dietari d’aforismes en vers. Una tirallonga d’entrades d’una enciclopèdia lírica, escrites en heptasíl·labs, que es presenta amb un ordre alfabètic incongruent, formant un llibre molt extens i desigual. No queda gaire clar què aporta de nou aquest volum a la bibliografia de Bauçà. L’autor desplega frenèticament tota la galeria dels seus temes preferits i recurrents (el gregarisme, l’estultícia, els convencionalismes, els somnis, la solitud, la mort), en forma gairebé de conversa, de lletania melancòlica, en un to de monòtona cantarella més o menys graciosa, amb referències a Microsoft i elogis al cervell i a la tècnica. Bauçà s’hi mostra molt més petulant,moltmés reaccionari imoltmés misantrop que molts dels seus seguidors. El seu catalanisme, i sobretot les crítiques a parisencs i castellans, i els comentaris sobre l’islam provoquen desassossec. I el fet de no deixar mai d’adoptar un to mig d’oracle mig de profeta, falsament visionari, aviat cansen el lector. La falta de contenció i la desmesura gratuïta provoquen l’ensopiment inevitable. Si l’obra poètica de Bauçà resumia vint-i-cinc anys d’activitat en un volum de 210 pàgines, tot porta a pensar que llibres excessius com Certituds immediates necessiten un curador que esporgui tot allò que hi sobra, n’elimini repeticions i prepari una edició explicativa per als lectors.
Tornar