15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

L’excel·lència proustiana d’EmiliTeixidor

Article publicat al diari “Avui” el 25/02/10 per Joan Triadú

Som als primers anys del franquisme, en un poble de la plana deVic, vora el Ter, al girant que fa el riu cap a les Guilleries, però a prop de trobar-se amb la riera de les Gorgues. En una masia de certa pretensió i molta terra, situada a fora del nucli urbà, se celebra, per més d’un motiu, un gran dinar. S’hi esperen convidats importants, però com que hi aniran tard, les dones comencena repartir l’arròs que en la gran cassola ha arribat de la cuina. Un avi més aviat silenciós ocupa el cap de taula, però la veu cantant és l’hereu, en Maties, amb la filla gran al costat i al seu volt tota la família. Eufòric més que mai, compta amb el fet que aquell mateix dia els convidats el nomenaran alcalde, en lloc de l’actual (dit Florian), que ha caigut de l’escambell. Un segon motiu digne per endavant de celebració és per a l’hereu el casament de la “pubilla”, que diu ell, en el qual els mateixos convidats tindran també un paper rellevant, gairebé el principal, que és el polític. Això ha de passar al cap de quinze dies.Tot podria anar així, en plena prepotència, si factors molt seriosos no ho entrebanquessin fins a reduir- ho al no-res. Però com que la veritat de la novel·la i la seva qualitat narrativa excel·leixen en l’expressió de la lentitud, gairebé proustiana, dels fets, la descripció de les motivacions dels personatges va portant a poc a poc al mateix passat, causa i raó del present, en el qual el temps s’estira durant dos dies, separats per les dues parts en què està dividida la novel·la. Tant en un dia com en l’altre tot és parlar dels forasters, els convidats, els quals des de les seves altures polítiques han de canviar la vida de la població. De fet Els convidats és una novel·la històrica, d’un temps i d’unl loc que l’escriptor tracta amb una emoció profunda perquè, dic jo, li pertanyen, com la seva infància.Un nen de deu anys s’adona de molt d’allò que l’envolta, més que els grans no es pensen. Tant en Retrat d’un assassí d’ocells, com en l’obra mestra de la seva novel·lística fins ara que és Pa negre, Emili Teixidor excava una terr afangosa, amarada de sofriment i del perquè sí de tanta indignitat. N’extreu a poc a poc una gent que és la diversitat vivent, però lligada i ben lligada, com havia promès el dictador. I tanmateix, no se sap com, del manat encongit en sorgeixen al capdavall un ram deflors i unaveu. Sí, Els convidats és una novel·la de denúncia i la més equilibrada –i per tant més eficaç– de les que conecen català; però no s’atura a presentar els fets des de fora: s’alenteix molt, proustianament, a fer-ho veure tot des de dins dels personatges i fins i tot des de l’aire que vola pel bosc i des del Ter esvalotat. El mal é smés subtil si tot el que hi participa passa del sostingut de l’interior de les persones, afegit a l’alta entonació que obté en la novel·la. Així, a ningú no li hauria de passar per alt que és més perillosa l’acció que el cregut literat falangista dit Ruy (com podia dir-se Luys) exerceix sobre el jove protagonista de la novel·la, en Narcís (que podria anomenar-se Miquel o Emili), perquè s’incorpori als que aviat escriuen al setmanari Estrella (perquè no Destino?) i deixi el poble i el traeixi des de Barcelona. No sabem si els gestos de supèrbia i lamentida s’imposaran, perquè la grandesa de la novel·la és deixar-nos dit que res no s’ha acabat, que els fils pengen de les vores del tapís: uns vénen del bosc animat, els altres de l’asil sòrdid, i lamort de casa del cregut hereu de la mascarada. El poble l’endevinem arraulit, entre la fàbrica i el riu (per què no –ves per on!–RodadeTer?) i hi coneixem el seu rec-or, músic (Bach) i de bon amena, i el seu nou vicari portadordel nacional catolicisme;mentre el senyor mestre, desterrat (per dubtós), és foragitat per perillós. De tot s’ocupa el cap local del Partit. Ben al marge, coneixem la curandera, la Marededeueta i la seva mig confident i col·laboradora, la Pepa Cadiraire. Amb quin inigualable candor de mestre, de qui estima l’ofici, el novel·lista s’entreté a fer perell mateix el món interior de les seves criatures! De vegades força i fins i tot llargament, i així aconsegueix d’entrar amb profunditat i amb coherència fins al a intimitat a la qual volia fer arribar la novel·la en el tracte amb els personatges. La prosa narrativa es deixa anar, sempre sense presses, sense tòpics ni frases fetes, finsal límit de compartir la recuperació del passat a la qual porta la mateixa vida. En alguns capítols, però, amb unaforça descriptiva de tot un altre ordre, la novel·la ens arrossega cap a l’èpica. És la lluita d’un home que per escapar-se dels treballs forçats es deixa endur per la riuada del Ter (comlaque hi hagué l’any 1940, per l’octubre, o bé encara una altra de posterior) i assoleix anar prou avall perquè no el vegin però a temps d’arrapar-se al ribatge; sense deixar de veure com un punt de llum, fix i llunyà, la imatge de la seva filla, enduta i reclosa qui sap a quin dels asils de regeneració per a fills de presoners... Tanmateix, quan escau, res no s’amaga de les barbaritats de l’altre bàndol, del que anomenàvem el nostre. El vicari recorda al rector que al poble van matar el rector d’aleshores i onze persones més i li recorda que ell mateix va haver de fugir per salvar la pell. És clar que Mn. Mansuet li respon que tots dos bàndols van cometre barbaritats i que ell és partidari de pregar per tots. “La música els espera a tots”, diu. Sí, de debò, la guerra s’havia acabat, però els seus dits llargs s’aferraven a l’ànima de la gent, com es demostra a la segona de les dues parts de la novel·la i a la seva fi: la nafra és més oberta qu emai i ningú no se’n pot desentendre. Així s’enfonsa del tot l’impresentable i poderós senyor del Nou Ordre. Una novel·la que comença amb l’arribada de la cassola de l’arròs no sembla, així com així, proustiana. Ho és en la suficiència efímera dels poderosos –els convidats– i en la recança pròdiga d’un temps perdut, dels vençuts. Hi ha encara, entremig, el dubte d’aquells als quals tot se’ls conjuga en present. És l’home nou? No és dels convidats ni ha fet tard. Però li toca cloure el text: “I ell, en Narcís, va sentir que l’omplia una menade buidor, una estranyesa sobtada, una aturada de cos i cervell, que el va deixar paralitzat per un moment, sense saber què fer ni què pensar. Com si esperés que algú li digués el que havia de fer i com s’havia de trobar”. Una gran novel·la.

–

Tornar